divendres, 16 de gener de 2009

Nova polèmica sobre Deu

.
Imagine que haureu escoltat en la tele, la nova polèmica suscitada per unes quantes associacions a favor i en contra de l'existència de Deu i que han fet servir autobusos de Madrid (els que creuen en la seua existència) i de Barcelona (els que no creuen en la seua existència) per a difondre el seu missatge.

La "publicitat" que han divulgat les associacions que creuen en l'existència de Deu en els autobusos de Madrid diu una cosa així com: "Dios existe. Disfruta de la vida con Cristo.".
La "publicitat contraria" que s'ha divulgat a través dels autobusos de Barcelona, diu una cosa així: "Probablement Deu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida.".

Jo personalment, em quede amb esta tercera teoria:

Font: Caye
.

dimecres, 14 de gener de 2009

"Helados Mira" ens ha deixat

.
A mi personalment, la noticia em va deixar gelat. I mai millor dit.

M'ho van dir els meus pares: "Farina ha tancat", i em vaig quedar petrificat per un moment.
I si ens parem a pensar per una estona, eixe moment tenia que aplegar. Leocadia i Etelvina, no anaven a estar perpètuament darrere d'eixa finestra tant castelluda. A tot el món li aplega el moment de "retirar-se", però és igual, em costa fer-me la idea, i cada dia que passe per la porta, em quede mirant la tenda...i el rètol, que espere que estiga ahí a perpetuïtat. És tota una institució al poble i no té motius per "retirar-se".


La setmana abans de Nadal, vaig anar a tallar-me el monyo a Ca Martín. Anava amb Julia i per fer temps, ens vam acostar a Ca Farina per comprar uns "gusanitos", sense pensar-me mai que seria la darrera vegada...de veritat que estic trist.
.

dilluns, 12 de gener de 2009

Barça-Madrid per als quarts de la Copa de Bàsquet

.
Ahir va acabar la primera volta de la lliga ACB, i com bé sabeu els aficcionats al bàsquet, els huit primers clasificats -en este cas, els set primers a més de l'Estudiantes com anfitrió- juguen la Copa del Rei al mes que ve, del 19 al 22 de febrer.

Hui s'ha fet el sorteig i ja ha caigut la primera bomba, El Reial Madrid que no entrava com a cap de sèrie, es creuarà amb el Barça.
El quadre complet d'emparellament queda de la següent manera:

Font: ACB

.

dimecres, 7 de gener de 2009

Centre de Salut de Castalla

.
Este matí m'he despertat amb tos i mal al pit i he pensat que seria bo passar-me pel Centre de Salut.
Per sort no solc visitar el Centre molt a menut, i em passa com us passarà a molts de vosaltres que anem de tant en tant, que una vegada t'han canviat al metge de capçalera, altre dia t'han canviat el procediment de "pillar número",... però a la típica amargada que hi ha en tots els mostradors no la canvien...

Bé, a mitjan matí em decidisc a que em mire el metge. Comença l'odisea.

Primera telefonada:

- Bon dia, volia una cita amb el metge...
- Me dice su número de tarjeta SIP?
- Donç mire, estic en el treball i no la porte damunt. Li val el meu nom o qualsevol altra dada per localitzar el número i donar-me cita?
- Sin el número de tarjeta, no se puede, lo siento. Si quiere, puede llamarnos antes de las 13.30 h para darle una cita.
- Ale, pues que "sus den".

Busca un forat per on escapar-te del treball el primer dia de faena després de 18 dies de vacances, possiblement el dia que més faena tens esperant-te damunt de la taula, per anar a casa i buscar la targeta.

Segon intent, ara des de casa, amb la llengua fora i esperant trobar-me a l'altre costat del telèfon a algú "no amargat".

Primera marcació... nula... .m'hauré enganyat marcant?
Segona marcació... nula... donç és el telèfon que posa darrere de la targeta.
Tercera marcació... al fí pillen el telèfon.

- Bon dia. Volia cita per al metge.
- Em diu el número de la targeta?
- Si clar. 0_____9
- Molt bé. El dia 15 a les....
- El dia 15? Hui no estem a 7?
- Si, si. hui estem a 7.
- Donç, per al 15 no me la dones ja, que me s'haurà passat el constipat... o ja serà una bronquitis.
- Home, si estàs malalt, vine i et faig un paper per anar per urgències.
(En què pensen quan donen una cita per al metge a una setmana vista? A cas demanes cita amb un metge si no estàs malalt?)
- No és que estiga morint-me, però no m'espere una setmana, vaig cap allà.
.
Finalment, el metge em diu que no és res greu. Un xarop per a traure els mocs del pit, uns antibiòtics i uns quants sobres d'Algidol i a córrer.
.
9/1/09.- No serà res greu, però de moment porte dos dies gitat amb febre. A veure si el cap de setmana ajuda.
.
PD 2.- Menys mal que estem a 9/1/2009 i no a 1/9/2009.
.

"El Pinyer" d'Enric Valor

.
Els que coneixeu l'obra d'Enric Valor, i més concretament la Trilogia de Cassana, sabeu com se les gasta l'autor per anomenar llocs i personatges del poble i del voltant.
Donç bé, llegint el llibre que obri la trilogia, "Sense la terra promesa", em trobe les següents referències al final del capítol XXV:

"Llavors, pel carrer ample que baixava de la plaça del Roser a la del Casino, avançava una multitud impressionant de gent jornalera, mal vestits, homes i dones barrejats, vociferants. Al davant, sostinguda per algunes companyones, anava una dona plorosa, esmaperduda, que escridassava amb una veu molt ronca:

- Ai el meu fill, ai el meu fill!

Els homes cridaven de tard en tard, tots alhora:

- A baix la Guerra del Marroc!

- Muira el rei!

- Muira Romanones!
[...]
I allà mateix, el Pinyer, Toni Rabassa, Nicolau Banyuls i el secretari Pedrós, li feren a mans el document de protesta de gran part dels treballadors de Cassana contra la permanència d'Espanya en el Marroc, que, segons ells, havia vist envaït el seu territori per tropes estrangeres -és a dir, espanyoles- i li sobrava la raó per dalt del cap.
[...]
Fet allò, la dona del Pinyer fou portada quasi a pes de braços a casa seua, i els manifestants es despartiren pacíficament en molts pocs minuts"
.
El cas és que jo soc "Pinyero" perque mon pare és Vicent "el Pinyero", perque son pare era Pepe "el Pinyero", perque son pare també era Pepe "el Pinyero".
El meu iaio, el pare de mon pare, era bessó, i al seu bessó el van matar en la Guerra Civil.
És per tot açò que quan he llegit estes fulles del llibre, m'ha fet pensar que l'autor feia referència als meus avantpassats.
.

divendres, 2 de gener de 2009

Els pares mentixen

.
El meu germà major em va despertar a mitjanit per a revelar-me el següent secret:

- Dins de poc et diran que els Reis Mags són els pares. Li ho diuen a tot el món al complir la teua edat. No t'ho cregues. Els Reis existixen, però com els majors no saben la manera d'explicar la seua existència, diuen això, que són els pares.

El meu germà dormia en el llit del costat. La nostra relació no era ni bona ni roïna, així que a vegades ens portàvem bé i a vegades mal. Però érem còmplices de moltes coses. Vam fumar el primer cigarret junts; vam furtar junts també les primeres monedes de la butxaca de la jaqueta de mon pare; ell em feia els deures de matemàtiques i jo els de llengua… Depeníem l'un de l'altre, en fi, en massa coses. Com deia aquell, dos que han robat cavalls junts estan condemnats a protegir-se. La protecció passava per fer-nos este tipus de confidències sobre les veritats bàsiques de la vida. Si els Reis existien i ell ho havia esbrinat, era millor que jo ho sabera, per dur que resultara per a mi.

La veritat és que jo ja havia sentit en el col·legi rumors sobre que Melcior, Gaspar i Baltasar eren els pares. Però no els havia prestat atenció. El que no podia imaginar-me era que els rumors procediren dels adults. Si ja els tenia poc respecte, el van perdre del tot després de la revelació del meu germà major.

En efecte, eixe mateix any, quan ens van donar les vacacions de Nadal, ma mare em va cridar un dia i va començar a preguntar-me què pensava jo dels Reis Mags.
Li vaig dir que els tenia en gran consideració, encara que no sempre em portaren el que els demanava, perquè em feia càrrec que hi havia en el món molts xiquets i que no podien complaure a tots.
Ma mare es va quedar desconcertada, ja que el normal, quan a un xic se li lleva l'embena dels ulls en este assumpte, és que el xic estiga ja al corrent. Crec que va estar a punt de desistir, però finalment va prendre aire i em va dir que els Reis Mags eren els pares.

- Es tracta -va afegir- d'una mentida que mantenim durant la infància, perquè la infància és una època d'il·lusions fantàstiques, però tu ja no tens edat per a creure en els Reis. Al teu germà li ho vam dir també quan va complir els teus anys.

El meu germà m'havia aconsellat que quan em contaren la mentida que els Reis eren els pares, fingira que m'ho creia, perquè en cas contrari els pareixeria un xic rar i em portarien al psicòleg.

- Jo -va afegir- també ho vaig fingir. Com comprendràs, si ells es queden més tranquils així, tampoc costa tant donar-los gust.

Vaig fer com que m'ho creia i me'n vaig anar a la meua habitació a escriure la carta als Reis, una carta, per primera vegada, clandestina. Eixe any, tenint en compte que ja era un xic major i que em feia càrrec de la situació mundial, que era un desastre, els vaig demanar coses més raonables que en altres ocasions. El meu germà va posar la meua carta en el mateix sobre que la seua i es va encarregar de tirar-les al correu. Curiosament, eixe va ser el primer any que em van portar tot el que els vaig demanar.

Al tornar de les vacacions de Nadal al col·legi, vaig comprovar que a tots els de la meua classe els havien dit que els Reis eren els pares, i tots s'ho havien cregut.
Vaig estar a punt de traure'ls del seu error, però el meu germà també m'havia dit que ni se m'ocorreguera, perquè em prendrien per boig. La conspiració per a eliminar eixa creença del cap dels xics era pràcticament universal i resultava ingenu tractar d'enfrontar-se a ella, a pesar de les nombroses proves existents, repartides entre la Bíblia, la Història Sagrada i els propis fets, perquè la veritat és que inclús després de deixar de creure en els Reis la gent continuava rebent regals.

Vaig tindre la sort, en fi, de mantindre eixa il·lusió durant molt més temps que els meus companys. Si he de ser sincer, no recorde exactament l'edat en què vaig deixar de creure en els Reis Mags, potser quan va morir el meu germà i en el seu funeral vaig recordar esta història fantàstica que no sé com se li va poder ocórrer. Encara que també és cert que una vegada instal·lat en el món dels adults vaig comprovar que mentien tant i de manera tan gratuïta, que no seria rar que el meu germà tinguera raó i que també hagueren mentit en açò.
Enguany, com tots des d'aquella època, els vaig escriure una carta clandestina (en ma casa ja no creuen en els Reis ni els meus fills) i m'han portat novament tot el que els vaig demanar.

Publicat per J.J.M. el 10 de gener de 2005.
.

dijous, 1 de gener de 2009

17 anys després

.

No ho vam fer a posta, però anit ens vam assentar els tres junts a taula per començar el sopar de la nit de cap d'any, i abans de punxar res, els vaig preguntar:

- Quina va ser la darrera Nit de Cap d'any que vam coincidir els tres? Perquè hem viscut nits de cap d'any de tots els colors i alguna vegada hem coincidit dos de nosaltres indistintament, però els tres...

Ens vam quedar mirant-nos, pensem, comptem,...

- Seria en la caseta de José Antonio (el murciano)- apunta Damián.

- La que ens vam vestir de pallassos- afegix Ilde.

Tornem a pensar, tornem a comptar... Nit de cap d'any de 1991... 17 anys.


31-12-1991, segurament ja, 1-1-1992

Per descomptat que no tornarem a deixar passar 17 anys més.
.