Les Catalinetes

Aprofitant el dia de Santa Catalina, recupere un article d'aquells anys en els que escrivia al bloc:

 

 

De Santa Catalina a Nadal, un mes cabal

.

He intentat buscar la cançoneta que cantàvem i que canten els xiquets en el dia de hui i de la que sols recorde les dues primeres esbosses, i sempre he trobat la mateixa cançó en totes les pàgines on apareixia. A més apareix com una cançó popular de la Ribera.

Les catalinetes mengen culleretes,
els catalinots mengen cullerots.
Santa Catalina ora pro novis,
Santa Filomena miserere novis.

Sant Antoni dels porquets,
als xiquets uns dinerets,
i a les xiquetes una zurra,
per a que vagen a costura.

*26/11/2008: He seguit amb les investigacions, esta vegada a nivell local, i he trobat este document:

.

.

Cançó "Estes Catalinetes"

.

Agafats de la mà, formem un rogle i cantem tots junts:

.

Estes Catalinetes es mengen amb culleretes,

estos Catalinots es mengen amb cullerots.

Una coca a la llosa

i un barral de vi, Sant Serafí. (peguem una volta)

.

Sentats a terra amb les cames obertes, fem l'acció de fer una coca amb les mans.

.

"Aixina" es fa la coca, "aixina", "aixina", "aixina";

"aixina" es fa la coca, "aixina", "aixina", així

"trago" de vi, Sant Serafi.

.

Ens alçem de terra i formem un rogle.

.

Estes Catalinetes...

.

Una, dos, i tres, ens girem del revés.

.

Estes Catalinetes...

.

Sentats a terra fem l'acció de desfer els gaspatxos.

.

"Aixina" es fan els gaspatxos, "aixina", "aixina", "aixina"

"aixina" es fan els gaspatxos, "aixina", "aixina", així
"trago" de vi, Sant Serafi.

.

Ens alçem de terra i formem un rogle.

.

Estes Catalinetes...

.

Una, dos i tres, ens girem de l'endret.

.

Estes Catalinetes es mengen amb culleretes,
estos Catalinots es mengen amb cullerots.

Una coca a la llosa
i un barral de vi, Sant Serafí. (i peguem una doble volta).

 

2014

 

Ara que porte als fills al cole, en les gramoles s'escolta esta versió:

 

Estes Catalinetes es mengen amb culleretes,

estos Catalinots es mengen amb cullerots.

A lo culo, lo maduro,

que es gire ...... de culo.

 

La Pesaeta

Fidel a la tradició, com cada any, des de fa quasi 25 anys, este cap de setmana m'he passat per la paradeta de "Pepe y Mercedes", per comprar la Pesaeta.

La pesaeta és una tradició genuïnament castelluda per Carnestoltes.

El xic que pretenia a una xica li comprava en aquestes dates torró, dolços i altres llepolies, per a que durant la Mona ella fos la seua monera i d’ací nasquera amb el temps una relació més formal entre ells.

La xica que havia rebut (i acceptat) la pesaeta d’un xic, el dia de la Mona li portava a la seua cistella alguna cosa especial de menjar per al seu monero, i els dos anaven emparellats en eixos dies sense cap compromís seriós, encara que molts moneros van esdevindre nuvis i després matrimoni.

Altres vegades la intencionalitat de la pesaeta no era demostrar estima, sino simplement anar emparellat en eixos dies, doncs tots anaven en parella i el/la que es quedava sense monero/a quedava un poc desplaçat del grup.

La paradeta amb torró antigament es parava al Passeig, lloc de trànsit per a les parelles que festejaven – i d’on no estava ben vist eixir-se’n-. En èpoques recents es va traslladar al cantó dels Palomos i actualment davant del mercat municipal.

Una tradició semblant existia a València ciutat, on els enamorats regalaven caramels i dolços a la seua estimada el dia de Sant Donís (9 d’octubre), embolicats amb un mocador que les dones utilitzaven per al coll.

El Bouet de la Sang

Seguint el consell del meu amic i company de quadrilla, Tono, aparcaré la crisi en el bloc per parlar del Bouet de la Sang.

I és que este cap de setmana es celebra una any més la que diuen és la festa més antiga que es celebra al nostre poblet, i nosaltres, la quadrilla número 10, serem els encarregats de que tot es desenvolupe correctament.

Bouet de la Sang 2002. Quines caretes...

Per a parlar d'esta festa tant particular, m'he documentat en l'escrit que va fer Juan Carlos Candela al seu bloc l'any passat aprofitant que ell era majordom.

La festa de la "Preciosísima Sang del nostre Senyor Jesucrist" es celebra litúrgicament l'1 de juliol. Probablement per qüestions laborals, a Castalla es va decidir traslladar-la al primer dissabte de juliol. 

No hi ha documentació que acredite quan comença a celebrar-se ací,  però el més probable és que siga des de 1577, data en què l'arquebisbe de València, Sant Joan de Ribera, després de començar al culte la nova parròquia, va fundar la confraria amb este nom i li va canviar la dedicació a l'anterior església, hui ermita, fins a este moment dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu, des de la seua consagració al cristianisme l'any 1245, denominant-se des d'eixe any 1577 i fins als nostres dies "Ermita de la Puríssima Sang del nostre Senyor Jesucrist".

Tot fa indicar que l'origen del nom de "Bouet de la sang"  provinga del fet de que antigament, en la placeta de l'ermita, eixe dia es soltara alguna vaqueta o algun "bouet".

La forma concreta amb què es celebra esta festa tampoc hi ha documentació o almenys no se'n té noticies de la seua existència del perquè o des de quan es fa així, ja que en certa manera pot considerar-se que és un poc desconcertant, perquè este dia a les nou del matí acudixen els majordoms (portadors de la Imatge de la Patrona) a una casa particular, on s'arreplega una imatge del Xiquet Jesús  que és portada en andes des d'esta casa fins a la parròquia, lloc on s'agrega el sacerdot a esta  “processó” i a continuació es puja a l'ermita on es celebra la Missa. Al finalitzar la mateixa es lligen els noms dels majordoms i consellers del següent any, que no són altres que els que portaran a la Patrona i el Sepulcre amb la Imatge del Crist jacent en el següent any en les processons de Setmana Santa, respectivament. Després de finalitzar la Missa es baixa pel carrer l'Amargura i Punta la penya fins a la parròquia, lloc en què ja es queda el sacerdot, seguint a continuació fins a la casa de Solita Soler on es guarda el Xiquet Jesús.

Com a curiositat, dir que antigament, la forma en què es constituïa la llista dels majordoms era diferent de com es fa en l'actualitat, en que 10 llistes d'amics d'entre 25 o 30 persones cada una, van rodant successivament per traure les distintes imatges en les processons.
Quan l'ermità, el dia de la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, feia sonar el toc de l'alba, en la mateixa placeta de l'ermita s'obria una llista, i els primers en arribar a apuntar-se serien els anomenats el següent dia 1 de Juliol, com a majordoms o consellers, per això una persona que volguera repetir majordomia tots els anys, simplement en que fora matiner podria aconseguir-ho.

Ban dels Nicolauets

Quan aprofundim en les nostres tradicions, sempre solem anar a parar al mateix lloc, la majoria tenen un origen mil·lenari. Un cas més són Els Nicolauets, festivitat que es celebra en molts llocs arreu de Catalunya, València i les Illes Balears.

En el cas de Castalla, com tots sabem es llig un Ban que diu:

"Senyors abogats
fadrins i casats
vells y velles
obriu les orelles
que el pobre gall
està en treball
i la gallina
de la veïna
que va a pondre
vint-i-quatre ous
en aquell dijous.
Enviàrem carta a València
i han portat resposta:
Tota gallina
fora de porta
que no tinga pleit
després de morta"

Molts de nosaltres tenim coneixement d’aquest Ban per les celebracions que es fèien a l’escola, on es llegia el ban, es soltaven galls i gallines i feiem curses per a agafar-les. (amb la consegüent escena del triomfador que portava la gallina a casa i la mostrava a la mare, a qui no li feia massa gràcia posar-se a desplomar-la). Aquestes carreres solien coincidir amb la setmana dels Quintos que, abillats amb la seua tradicional manta, eren els que soltaven les gallines i pollastres, per a diversió de tots.

Dècades abans, anava un pregoner el dia 5 de desembre, vespra de Sant Nicolau de Bari, pregonant el Ban dels Nicolauets, i el dia de la festivitat, els xiquets tenien llicència per a agafar els animals que estigueren solts, amb el que això suposava en una època en que es patia molta necessitat i fam.

Val a dir que es tractava d’una festa dels més menuts.
Sant Nicolau és, entre d’altres, patró dels xiquets (als països dels nord d’Europa és “Sint Niklaus” qui porta els regals als xiquets) i segons la costum de cada lloc, en aquest dia els xiquets –Nicolauets- podien agafar animals, verdures, fruites, fer col·lecta, fins i tot exercir el poder.
És el cas dels Bisbetons a l’Edat Mitjana, tradició que encara es conserva al Monestir de Montserrat.
I en el cas de l’Horta de València, els xiquets cuinaven tot el que arreplegaven de l’horta amb un pollastre, per a menjar-se’l entre tots.

L’origen d’aquesta festa no el coneixem, però no seria descabellat relacionar-lo amb tradicions paganes, adaptades després per el Cristianisme: Les Saturnals de l’antiga Roma, festes que es celebraven en honor al Déu Saturn del 17 de desembre en avant.
Aquestes festes es caracteritzaven per ser un període de llibertat i de relaxació dels costums, també d’inversió de l’ordre establert on els esclaus eren servits per els seus amos, de celebració del solstici d’hivern amb fogueres i torxes i amb el gall com a protagonista, símbol del sol a la mitologia romana (i a moltes altres) que guanya a la nit en eixes dates.

Alguns d’eixos detalls els podem trobar als nostres Nicolauets: inversió de l’ordre establert, perquè són els xiquets els que es fan els amos d’allò que agafen, particularment animals, llibertat, perque no hi havia castic per als robatoris. Ja diu el Ban que “tota gallina fora de porta, no tinga pleit després de morta”, i que tota la celebració estiga al voltant de galls i gallines.