Don Andrés i Valdés ens porten a Roma

.

Foto: Marca.com

Finalment, la setmana que havia començat mal amb l'empat amb el Chelsea al Camp Nou (0-0) i la pèrdua de la enèsima Final Four de bàsquet (per la que haguera canviat tots els títols de futbol), s'ha anat arreglant amb el 2-6 al Bernabeu (set, partit i gairebé el campionat de lliga) i el miracle d'anit a l'estil Kaiserlautern.

Després de veure el partit d'anada amb el Chelsea i la semifinal de bàsquet, vaig decidir no veure el Madrid-Barça perque estava ja en pla "cenizo" i tenia el convenciment que en una setmana se n'anava tot a fer la mà i no tenia ganes de veure-ho (ojos que no ven, corazón que no siente). I vist el resultat del clàssic, vaig decidir aplicar la mateixa teràpia per al partit d'ahir.

Tenia assaig del grup de dances -rondalla-a les 21.00 h, i, malgrat que em van proposar canviar el dia si preferia veure el partit, em vaig negar. Em conec massa, i davant d'un partit com el d'anit sé que el millor per a mi -i per a la família- és que m'oblide del Barça un parell d'hores.

I això vaig fer. A les 23.00 h, quan vaig aplegar a casa, vaig preguntar si havien sentit coets. "Si, dos" em va dir Esther. A les hores, vaig pensar que igual havíem passat. Vaig mirar el "teletexto" i vaig veure que efectivament havia segut un miracle... o coses del destí. Mai en la història de la Copa d'Europa s'ha repetit una final dos anys consecutius i este any no anava a ser el primer. Un xut entre els tres pals en tot el partit, al menut 93, gol de Don Andrés i a Roma.

De Roma ja parlaré altre dia. Ara a disfrutar fins que aplegue.

Font: Caye

.