dimecres, 16 d’abril de 2008

La Serreta

Un dia d'estos passats de tanta festa, per circunstancies que no venen al cas, vaig acabar passejant per "La Llauria", i sols en va servir per a cau-me "l'ànima de xiquet" als peus. I m'explique:

Em vaig trobar...em vaig adonar que "la serreta" -com l'hem anomenat els amics tota la vida-, eixe monticul que està a l'altura de "la casa de la bola" i baix de "El Vizcayo", ja està dins del poble, urbanitzat i esperant que algú "asente" el seu sofa i la seua tele damunt d'ella.


La Serreta

"La serreta" era eixe punt que marca el llímit del permitit quan eres un sagal de 9-10 anys. Estava lluny. Havies de passar per "la fabrica del punt", per Ripay, per el camp del "Rayo Fogonero" i travessar tots els bancals que havien des de la senieta l'agüelet fins allà. Allí era on ens refugiavem per a fer maldats. Allí era on "El Papis", Alfonso i jo pujavem a fer bombes amb la pólvora sobrant de festes i els barrilets dels clicks de Famobil (encara eren famobils). Allí va ser on Alfonso es va cremar la cara i les selles. Eixe dia vam baixar més ràpid que mai de la serreta.

Ara és una penya rodejada de voreres i faroles, d'algún que altre gos pixant-li les "seues" mates de romer i de gent pasejant i pegant-li la volta sense adonar-se'n del que un dia va ser.

Per cosetes com estes, soc una persona que em resigne -per no poder negar-se- al progrés. Al progrés d'un poble que per a mi, era ideal fa tan sols 10 o 12 anys. Sense "mercadones" i "xinos", però amb "el Cash" i "el Chatet" o el "Udaco", sense guiris per la plaça, però amb colivencs, sense "La Llauria" però amb la llauria...i la serreta.
.