Els pares mentixen

.
El meu germà major em va despertar a mitjanit per a revelar-me el següent secret:

- Dins de poc et diran que els Reis Mags són els pares. Li ho diuen a tot el món al complir la teua edat. No t'ho cregues. Els Reis existixen, però com els majors no saben la manera d'explicar la seua existència, diuen això, que són els pares.

El meu germà dormia en el llit del costat. La nostra relació no era ni bona ni roïna, així que a vegades ens portàvem bé i a vegades mal. Però érem còmplices de moltes coses. Vam fumar el primer cigarret junts; vam furtar junts també les primeres monedes de la butxaca de la jaqueta de mon pare; ell em feia els deures de matemàtiques i jo els de llengua… Depeníem l'un de l'altre, en fi, en massa coses. Com deia aquell, dos que han robat cavalls junts estan condemnats a protegir-se. La protecció passava per fer-nos este tipus de confidències sobre les veritats bàsiques de la vida. Si els Reis existien i ell ho havia esbrinat, era millor que jo ho sabera, per dur que resultara per a mi.

La veritat és que jo ja havia sentit en el col·legi rumors sobre que Melcior, Gaspar i Baltasar eren els pares. Però no els havia prestat atenció. El que no podia imaginar-me era que els rumors procediren dels adults. Si ja els tenia poc respecte, el van perdre del tot després de la revelació del meu germà major.

En efecte, eixe mateix any, quan ens van donar les vacacions de Nadal, ma mare em va cridar un dia i va començar a preguntar-me què pensava jo dels Reis Mags.
Li vaig dir que els tenia en gran consideració, encara que no sempre em portaren el que els demanava, perquè em feia càrrec que hi havia en el món molts xiquets i que no podien complaure a tots.

Ma mare es va quedar desconcertada, ja que el normal, quan a un xic se li lleva l'embena dels ulls en este assumpte, és que el xic estiga ja al corrent. Crec que va estar a punt de desistir, però finalment va prendre aire i em va dir que els Reis Mags eren els pares.

- Es tracta -va afegir- d'una mentida que mantenim durant la infància, perquè la infància és una època d'il·lusions fantàstiques, però tu ja no tens edat per a creure en els Reis. Al teu germà li ho vam dir també quan va complir els teus anys.

El meu germà m'havia aconsellat que quan em contaren la mentida que els Reis eren els pares, fingira que m'ho creia, perquè en cas contrari els pareixeria un xic rar i em portarien al psicòleg.

- Jo -va afegir- també ho vaig fingir. Com comprendràs, si ells es queden més tranquils així, tampoc costa tant donar-los gust.

Vaig fer com que m'ho creia i me'n vaig anar a la meua habitació a escriure la carta als Reis, una carta, per primera vegada, clandestina. Eixe any, tenint en compte que ja era un xic major i que em feia càrrec de la situació mundial, que era un desastre, els vaig demanar coses més raonables que en altres ocasions. El meu germà va posar la meua carta en el mateix sobre que la seua i es va encarregar de tirar-les al correu. Curiosament, eixe va ser el primer any que em van portar tot el que els vaig demanar.

Al tornar de les vacacions de Nadal al col·legi, vaig comprovar que a tots els de la meua classe els havien dit que els Reis eren els pares, i tots s'ho havien cregut.
Vaig estar a punt de traure'ls del seu error, però el meu germà també m'havia dit que ni se m'ocorreguera, perquè em prendrien per boig. La conspiració per a eliminar eixa creença del cap dels xics era pràcticament universal i resultava ingenu tractar d'enfrontar-se a ella, a pesar de les nombroses proves existents, repartides entre la Bíblia, la Història Sagrada i els propis fets, perquè la veritat és que inclús després de deixar de creure en els Reis la gent continuava rebent regals.

Vaig tindre la sort, en fi, de mantindre eixa il·lusió durant molt més temps que els meus companys. Si he de ser sincer, no recorde exactament l'edat en què vaig deixar de creure en els Reis Mags, potser quan va morir el meu germà i en el seu funeral vaig recordar esta història fantàstica que no sé com se li va poder ocórrer. Encara que també és cert que una vegada instal·lat en el món dels adults vaig comprovar que mentien tant i de manera tan gratuïta, que no seria rar que el meu germà tinguera raó i que també hagueren mentit en açò.

Enguany, com tots des d'aquella època, els vaig escriure una carta clandestina (en ma casa ja no creuen en els Reis ni els meus fills) i m'han portat novament tot el que els vaig demanar.

Publicat per J.J.M. el 10 de gener de 2005.

.