.
La economia i la crisis econòmica poden donar per a escriure molt, però quan m'he posat, sempre he acabat pensant que era un tema avorrit i farragós per a llegir en este blog i que us interesaria poc -ojalà m'enganye-.
Però bé, he rebut un correu que explicava açò de la crisis de manera més amena i he pensat en compartir-lo...com a primer pas per a seguir escrivint del tema si seguix complicant-se...o si seguixen empenyats en complicar-ho.
L'article el signa Juan Torres López , Catedràtic d'economia aplicada en la Universitat de Sevilla i diu així:
"Una de las cuestiones que más llama la atención de los ciudadanos normales es de dónde va a salir o de dónde están saliendo los cientos y cientos de miles de millones de dólares que los bancos centrales y el tesoro norteamericano están poniendo a disposición de los bancos.
.
La pregunta es pertinente porque realmente sorprende la magnitud del apoyo que se destina a los ya de por sí más ricos del mundo. Y sorprende, sobre todo, si se compara con otras necesidades para las que nunca hay dinero.
.
Según las Naciones Unidas cada día que pasa mueren alrededor de 5.000 niños de sed. Para dar agua potable a todo el planeta se necesitarían 32.000 millones de dólares (y frenar la avaricia criminal de algunas de las grandes multinacionales, claro está).
En el mundo hay 925 millones de personas que pasan hambre y quizá otros tantas severamente desnutridas.
.
Para acabar con ese drama la FAO afirma que serían necesarios 30.000 millones de dólares. Es decir, que para que nadie en el mundo muriera de hambre o de sed, solo sería necesario más o menos el 40% de lo que el Banco Central Europeo inyectó en los mercados solo el pasado día 29 de septiembre. Es normal que los ciudadanos se hagan preguntas sobre este asqueroso e inmoral contraste. Que se pregunten cómo es posible que el hambre y la sed de 1000 millones de personas no se considere una crisis suficientemente seria como para que los bancos centrales aporten la financiación que pudiera resolverla. Y, como he dicho al principio, que se pregunten de dónde sale tantísimo dinero a disposición de los ricos."
El xiste també l'he pillat de la web de Juan Torres.Sempre s'ha dit que les comparacions són odioses.
Si us interesa el tema podeu llegir l'article complet ací.
.
4 comentaris:
Pero lo mes curiós de tot, lo que el catedratic no diu, és que tots eixos bilions dels que parla, els bancs JA ELS HAVIEN FET SERVIR en forma d'hipoteques, subprimes, etc.
I es que el problema principal és que poca gent sap com funciona realment el sistema financer, poca gent sap que qui crea els diners son els mateixos bancs i que el govern de torn es limita a imprimir-los. Creiem que els diners representen bens i no és aixina, des de fa molt de temps, els diners el únic que representen és deute, en altres paraules: treball futur.
Treball futur que ja devem a eixos als que es vol salvar. Salvar?
Sempre m'he preguntat, amb tanta informació que s'ens dona a l'escola sobre tants temes, per què no s'ensenya a l'escola com funciona exactament el nostre sistema financer?
Algú m'ho pot explicar? Es que si no, quan em mire al espill per els matins, em veig com una cara de burro....
Tens tota la rao Paco, però abans de explicar-nos com funciona el nostre sistema financer, devien explicar-nos com funciona el nostre món.
Perque si hi han països pobres és perque els interesa als paisos rics. Si no com s'explica -i sols és un exemple- que amb el 10% dels diners que pensa injectar la Reserva Federal Americana per salvar els bancs americans, ningun xiquet moriria de fam o de sed en el món?
En altres paraules si es pren la determinació d'injectar 700.000milions de dolars per salvar els bancs americans en caràcter d'urgencia, perque no s'ha pres mai la determinació d'injectar 70.000 milions per acabar amb la fam i la sed en el món?
Altre exemple que me se va quedar gravat amb foc en el seu dia:
Crear un sistema per previndre i poder evitar els Tsunamis té el mateix cost que el que es va (mal)gastar el govern americà en la ceremònia d'investidura del segon (i darrer, gràcies a Deu) mandat de Bush.
Continuem?
El que passa és que això (sol·lucionar la misèria al mon) seria possible si, i sols si, els diners representaren bens. Però com he dit abans, això no és aixina.
Tal i com jo ho veig, tot el problema ve de l'època en que els espanyols van omplir europa d'or vingut de les amèriques. Clar, ells -els espanyols- es van creure que anaven a ser la mar de rics, com si el or tinguera algún valor 'intrinsec', pero això no és aixina i lo únic que van aconseguir va ser un excés de liquidés: Ací va acomençar a inflar-se la bambolla....
Des de llavors, l'única manera de que no explotara eixa bambolla en creiximent constant ha segut el anar donant-li valor (valor real) a base de matèries primes barates (i ja tens la explicació de la fam en el mon, no? I es que havia que fer que les matèries primeres foren barates siguera com siguera) El problema és que, per primera volta des de llavors hi ha una manca de matèries primeres: el xollo s'acaba, el 'Peak Oil' ha entrat definitivament dins de les molleres dels 'xics espavilats, sofisticats i amb estil' que manegen les economies (i ho fan al pur estil dels meteorolegs, que cobren lo mateix s'enganyen o acerten). I la seua 'sesuda' solució a açò és... pànic!
'Bueno', no exàctament, la primera sol·lució va ser tractar de tapar la seua bambolla a base de 'altres' bambolles, diguen-me 'inmobiliaries'. Recordem si no quí van ser els promotors de 'la rejola'....
Agustín García Calvo ya nos decía que el Estado y Capital son la misma cosa. Es en estos tiempos cuando esta relación de equivalencia o de complementariedad actúa con mayor fuerza, “En la sociedad del Bienestar la Banca y la Empresa y el Estado son 3 personas distintas y un sólo Dios Verdadero”.
Publica un comentari a l'entrada