Els romàntics del poble no estem soles

.

Si seguiu el meu blog, recordareu que alguna vegada he escrit algun que altre article en el que m'he posat romàntic parlant dels records que em porta de volta en quant la Castalla d'abans, la de la meua infància, la "Castalla poble".

Ahir passejant, em contava Esther que s'havia trobat un comentari en alguna web sobre Castalla que li havia fet molta gràcia perque parlava d'un lletrero que havia llevat Cadisol de la tenda (Calzados Marina) i de l'home del puret sentat en la pedra d'eixe cantò (per a nosaltres, Pepe el de Cadisol*).

* Grans amics nostres gràcies a la Festa.

Donç be, anit, pegant una ullada a la "Castalla online" el vaig veure, no em va costar molt encontrar-me amb ell i no m'he pogut resistir:

"Hola a totes i a tots.

Ens agradaria aprofitar aquest espai per denunciar el que considerem un greu atemptat contra el patrimoni iconogràfic del nostre poble. Un atemptat que no ha estat un fet aïllat, sinó que s’emmarca dins d’una serie de desafortunades pèrdues patides a les últimes dècades per la nostra ciutat.

Primer va ser la construcció de la Mare de Déu nova, que va relegar la tradicional i venerada imatge de la Patrona a un llarg exili en l’Ermita de la Sang. Després, el mural que hi havia pintat a la plaça de davant del Cau, que donava color i “empaque” al centre del nostre poble. Anys més tard, els castelluts visquérem la demolició del xalet de Pepico Elvira com una irremeiable tragèdia col·lectiva, i la avinguda de la República Argentina va perdre l’encant que la caracteritzava.

Més recentment, ens hem tingut que acostumar a una torre Grossa que no reconeixem, tota plena d’almenes, com si acabara de passar per una sessió de reconstrucció bucodental a Corporación Dermoestética. Adéu al mític “cuñao” que havia vigilat tot un poble al llarg de segles. Els pins de l’avinguda d’Onil o l’atac vandàlic als passos de Setmana Santa venen a sumar-se aquest procés inexorable de destrucció de les nostres imatges, les quals donen personalitat i caràcter -essència, en definitiva- a la nostra ciutat.

El que ens agradaria denunciar ací es la última de les catàstrofes estètiques que venen devastant l’imaginari popular castellut. Parlem de la desaparició d’un cartell mític que alegrava des de fa més de 30 anys el carrer Ramón y Cajal, al cor de la nostra ciutat. “Buena buena, la cadena”, qui no recorda aquesta ingeniosa frase? La guapa xicona ye-ye amb vertiginosa minifalda (que a més d’uno sufocaría en el seu moment) ens convidava d’aquesta enigmàtica manera a comprar sabates en calzados Marina, un dels comerços que ha resistit l’embestida de les gran superfícies comercials any rere any. Superfícies com Mercachona que amb el seu logo ens imposa una estètica i un tipus de consum molt mes globalitzats, menys autèntics. “Buena buena la cadena”: comerç local en estat pur, amb nom i cognoms.

No reconeixem Castalla sense aquest logotip que mai vam saber bé a què es referia. “Buena buena, la cadena”. Una rima consonant com eixida de la ploma de Gloria Fuertes; un eslògan tan senzill i espontani com efectiu, com un jeroglífic que ha estimulat la imaginació de tots nosaltres sense que hagem acabat de trobar-li un significat (igual que passa amb tantes coses a la vida). En aquest sentit, hem de donar les gràcies de tot cor a Marina, en primer lloc per haver-nos calçat amb sabates de qualitat, i en segon, per aquest exercici de sana imaginació que ens proposava a la façana del seu comerç. Però també volem fer-li arribar a qui corresponga el nostre missatge de disconformitat amb la seua decisió d’eliminar el cartell.

Què haurà sigut d’aquesta joia de l’iconografía pop? Molta gent haguera pagat molts euros per tenir-la a casa… tal volta hauria d’estar en un museu etnològic del poble (si n’hi haguera un…). Ens preguntem en quin inhòspit vertedero haurà acabat, o en quin ecoparque, o en mans de quin xinet desaprensiu amb síndrome de Diógenes (i amb un carret)… Tal volta encara hi haja esperança i el cartell estiga en algun magatzem arreplegant pols, en mans de la propietària. Si es aixína, el nostre ben estimat cartell estarà enyorant les mirades que rebia d’aquells castelluts, consumidors en potència, als que tractava de seduir per a que entraren a provar-se eixes meravelloses sabates “buena buena...”

Ens agradaria demanar a la responsable de tal desgavell (Cadisol, sabem que estàs llegint açò) que conserve adequadament el cartell, o que tracte de recuperar-lo si es que s’ha desfet d’ell, com es mereix una joia aixina. Potser puga arribar a ser reconegut (nosaltres ja el reconeixem com a tal) com un document històric molt valuós per a les pròximes generacions de castelluts. Millor encara seria restaurar-lo i que tornara a lluir al seu lloc natural, d’on no hauria d’haver eixit mai.

Volem remarcar que aquesta petició es totalment honesta i sincera, feta des de el cor i des de la més profunda estima pel nostre poble i les seues icones. Estimem les imatges característiques del nostre poble, definidores de la identitat i autenticitat castelludes, que constitueixen tot un “fet diferencial” de la patria castelluda. Volem “la cadena”, però també volem al tio eixe del puret assentat damunt del piló de pedra eixe que fa cantó (és una altra imatge entranyable i quotidiana de Castalla, qui pot negar-ho); No volem una Castalla sense xumenera del Teular i la seua contribució a l’sky-line de la ciutat. Tampoc la volem sense els rètols de Viduca, Pechman o Ca Farina, ròtuls que ens transporten a temps remots de la nostra història. No dessitgem un poble sense el Sapena mirant al infinit amb lisèrgiques pupil·les, i rebent cada cap d’any el seu cotilló de mà d’algun desaprensiu. Tampoc sense ca Pana, ca Juanito, ni ca Rama, màximes expressions d’allò castellut. Fins i tot el monument eixe de la rotonda d'entrar al poble des de Alacant (si, si, el de la “cadena” (“buena, buena”)) ha esdevingut, al nostre parèixer, una nova incorporació a aquesta selecta i eclèctica llista de imatges a conservar. EIXA Castalla volem!!

No volem més atemptats estètics a Castalla.Quan ens foten ja no callem... “Tots som la cadena”.

Gracies per l'atenció i per el vostre valuós temps. Pròximament, publicarem una llista d'adhesions en la que podreu signar si esteu d'acord amb nosaltres.

CA-AL - Col·lectiu Assembleari d'Alliberament del Logo: “Buena buena la cadena” "

Carrer dels Capons (C/ Ramón i Cajal de l'era moderna) amb un parell de cartells molt Castelluts i el cartell de la Cadena al fons (si amplieu la foto i li tireu un poc d'imaginació).

Ja es parla per la red de crear un blog per a recopilar tots estos record, iconos, imatges,... d'aquella Castalla. No estaria mal, no faltarien (romàntics) colaboradors.

A més hi ha un comentari molt bó que amplia el d'abans d'un tal "Blai" que no reproduiré per no fer-me cansino però que podeu consultar-lo en els comentaris de QCV.

.

Jo, tan sols faré una xicoteta aportació amb un parell de records de la meua infància:

Recordeu quan des de la Fabrica del Punt (ara Comparsa Maseros) fins el Trinquet no havia res més que bancals? Tot el que havia -també amb un poc d'imaginació- era un camp de futbol. Però no era un camp de futbol qualsevol, era el camp del Rayo Fogonero i del seu filial, el Mini Fogonero, integrat per els "sagals" que teniem un parell d'anys menys que els altres sagals.

Recordeu quan descarregaven a la porta de la Fabrica les bales de llana? Com caien es quedaven i cada vegada el montò era diferent i per nosaltres cada descarrega era un castell diferent per conquerir.

I quan no havien bales de llana, la persiana servia de porteria. Era una persiana/porteria molt especial perque sempre estava oberta uns 50 centimetres per a que correguera l'aire (no, no existia l'aire acondicionat) i el més emocionant de ficar un gol era tindre que anar a buscar el baló dins la fàbrica sense que ningun treballador et vejera, perque et guanaves un paquet que no t'entraven ganes de jugar més fins al dia següent... quins records.
.